Josefa Tolrà

Visions quotidianes i visualitats contemporànies:
els dibuixos canalitzats de Silvia Gubern

Assumpta Bassas Vila

A la llum de la vida i l’obra de Josefa Tolrà, se’ns fan presents experiències d’altres dones que al llarg de la història han elaborat amb naturalitat una relació singular entre creació i espiritualitat. Penso, per exemple, en les místiques, les beguines, les santes, algunes escriptores i teòlogues, les anomenades bruixes, les sibil·les, les poetes… Algunes ens han deixat obres d’art i relatat experiències de creació assistides – en el doble sentit del terme- pel que àmpliament podem anomenar les visions. Imatges i paraules que han obert clivelles en els murs de les epistemologies i les visualitats de cada època. Els relats de les visions emergeixen com humitats en el text de la història. Vessa la llibertat femenina de pensar el món sense mediacions donades apriori, impregna l’acció creadora d’aquelles que l’arrelen en la força de l’amor, sobreix l’excès de la diferència sexual femenina sota la pàgina pautada. Es desdibuixen els marges.

Conversant amb Pilar Bonet, ambdues coincidiem en subratllar la felicitat que ens dóna estudiar-les com a part de la riquesa que desgrana la sexuació de la història, deixant ja definitivament de banda qualsevol operació de dialèctica que ens havia ocupat per tal de salvar-les de les rebaves del discurs. Entre aquestes experiències i obres, em criden especialment les d’artistes del segle XX i encara més les actuals.

L’apassionant i rigorosa recerca sobre Josefa Tolrà que ha realitzat Pilar Bonet i el seu equip ha coincidit amb una fase avançada de la meva sobre la trajectòria i l’obra de Silvia Gubern. De la mà generosa de l’artista, he anat coneixent i aprenent del seu itinerari vital i de la seva obra. No és un secret per ningú que Silvia Gubern va distanciar-se fa molts anys de l’escenari artístic, un cop se li va fer evident que la línia d’horitzó on situava la seva creació desbordava el reduït angle de visió de la visualitat contemporània de art. Se sap, però no s’explica massa, el motiu de la seva retirada intermitent, indefinida i voluntària. Un any, els/les meus/ves alumnes la van anomenar encertadament: “silencis creatius”. Quan escolto el seu relat de vida puc dir que la seva història no se’m fa extranya ni excepcional. Moltes dones al llarg dels temps no han dubtat en orientar-se en la vida per l’amor al coneixement veritable, malgrat tot. Penso, per exemple, en Heloïse. Sense deixar de banda que en la vida de cada dona les relacions humanes tenen un lloc primordial, cercar lliurement un camí en solitud (que no vol dir no participar del món sinó situar-s’hi d’una altra manera) és un gest comú i sovint significant de llibertat femenina en la història. Aquest replegar-se es produeix habitualment quan les dones veuen perillar no només la pròpia vida i/o la dels fills i filles, sinó tot allò que la diferència femenina custodia i vol oferir al món comú.
…

(Fragmento, artículo del catálogo)