Gerard Horta
(…)
El món dels esperits és un món conflictiu: la manera com es manegen aquests conflictes esdevé una pauta per actuar sobre els conflictes terrenals. Les transformacions operen llavors a tres bandes: en el pla dels esperits; en el de l’interior dels espiritistes –i en les relacions que mantenen entre ells–; i en el de la seva acció social, sota l’aixopluc conceptual de l’apel·lació a déu mateix (situat “més enllà”), a la fe, la raó, l’amor, la caritat, la solidaritat i la justícia. Remetre a déu té el sentit de justificar les necessàries transformacions individuals i col·lectives, però coherentment amb el sistema espiritista aquestes tenen lloc en el pla terrenal dels “vius” i a més, a continuació –quan un traspassa–, en el pla invisible dels “desencarnats”, que poden visibilitzar-se i fins materialitzar-se en les sessions mediúmniques (cosa que “demostren” mitjançant l’extracció de motlles de les entitats aparegudes, constatant-s’hi un cop més la condició materialista de l’espiritisme). Això els diferencia de les pràctiques terrenals de les organitzacions polítiques i sindicals: els espiritistes defensen que continuen organitzant el combat “a l’altra banda”. Certament, als màxims períodes d’efervescència social a la Catalunya del XIX –política, sindical, cultural, associativa–, l’espiritisme s’expansiona amb una força inqüestionable (1868-1874; 1880-1902; i 1931-1939), amb centenars de centres i publicacions (a baix preu i de tiratges massius), constituint-se com un sistema referencial propi de les classes subalternes.
El “sagrat espiritista” esdevé una potència popular l’acció de la qual es dirigeix al terreny en què la fe és, “abans de res, un impuls per actuar” i posar en entredit les regles dominants: és un moviment socioreligiós salvífic que qüestiona el sistema humà i còsmic admès fins aquells moments, per això assegura que cal salvar les persones, no pas la societat (el que n’ha de néixer és una societat nova basada en altres principis de justícia, amor, igualtat, etc.). La laïcitat espiritista opera en el sentit de representar la societat com a sagrada, la qual cosa justifica la necessitat d’autotranscendència col·lectiva –la societat prenent consciència de si mateixa– a partir de la potencialitat del coneixement i l’experiència de cada persona i del reconeixement de les transformacions que això implica en les relacions entre els actors socials: aquí rau el pas de l’individualisme als projectes socials col·lectivistes. És tan important l’assumpció del model empiricopositivista dominant al XIX com els lligams d’una part del moviment amb cercles pedagògics vinculats a l’ensenyament escolar dins l’agrupament anticlerical i reformador de l’ordre sociopolític, amb un caire clarament lliurepensador: republicans, catalanistes, federalistes, socialistes i fins –i sobretot– anarquistes. Un element central afecta la presa de consciència de les dones treballadores entorn de la necessitat de superar la condició de submissió a què estan sotmeses: així engeguen associacions diverses, publicacions escrites per dones, xerrades i conferències amb dones anarquistes i amb maçones. I esbomben que sense l’alliberament de tothom, homes i dones, no és possible l’alliberament de les dones treballadores.
…
(Fragmento, artículo catálogo)
Josefa Tolrà 