Archivo de la etiqueta: Assumpta Bassas

Josefa Tolrà “solo quando disegno mi sento in pace”

Assumpta Bassas Vila
(VIA DOGANA. Revista di pratica politica. Libreria delle donne, Milano. N.109 Giugno 2014)

(…) Ma che cosa cerca e che cosa trova Josefa Tolrà disegnando, ricamando e offrendosi come mediatrice di messaggi che, a quando dice, vengono da una dimensione trascendente della realtà? La mia ipotesi è che il disegno nasca in lei dal sottilissimo filo di vita che la lega ancora al mondo e che aveva quasi perduto a causa del dolore. Se facciamo attenzione, in queste opere si tratta di un disegno a linea e anche se con gli anni si fa più complesso mantiene sempre una sottile fragilità e un’insistente disciplina e ritmo di bordure e gesti persistenti. Il disegno sembra salvarla dall’impazzire, cioè dall’affogare nel pantano della profonda pena che la teneva “inondata”, in uno stato di “morte in vita” che molte donne conoscono. Un’artista come Louise Bourgeois riconosceva, per esempio, che l’arte aveva avuto una funzione guaritrice nella sua vita, cioè che le aveva fornito una nuova via per non perdere il senno, facendo lavorare il trauma (il negativo) accumulato negli episodi dolorosi vissuti nell’infanzia.

Nei primi quaderni di Josefa Tolrà osserviamo grafismi in inchiostro blu che sembrano disegno e scrittura allo stesso tempo. Senza alzare la penna, il tratto sembra ballare formando ritmici boccoli che visivamente sembrano cuori e lettere, come se nel mare della perdita infinita facesse apparizione l’orizzonte della lingua e dell’amore, ingredienti essenziali per la rigenerazione del tessuto che ci lega al mondo. Poco dopo, Josefa comincia a scrivere pensieri personali e riflessioni sulla scienza, la religione, la cultura… informazioni, opinioni e appunti poetici che sorprendono chi la conosceva perché nessuno sa dove li ha appresi. Spesso accompagna i testi con disegni: ritratti di personaggi, alcuni famosi come Napoleone, Guglielmo Marconi, o il sacerdote e poeta catalano Jacint Verdaguer, e altre volte più astratti come la primavera o l’anima della fantasia… Più avanti realizza disegni indipendenti in inchiostro di vari colori e su carta, in diversi formati, alcuni molto grandi, con i materiali che sua figlia – lavoratrice in una fabbrica – le va fornendo.
(…)
Traduzione dollo spagnolo di Clara Jourdan)

Etiquetado , , , , ,

Sobre Josefa Tolrà, creación y espiritualidad

Visions quotidianes i visualitats contemporànies:
els dibuixos canalitzats de Silvia Gubern

Assumpta Bassas Vila

A la llum de la vida i l’obra de Josefa Tolrà, se’ns fan presents experiències d’altres dones que al llarg de la història han elaborat amb naturalitat una relació singular entre creació i espiritualitat. Penso, per exemple, en les místiques, les beguines, les santes, algunes escriptores i teòlogues, les anomenades bruixes, les sibil·les, les poetes… Algunes ens han deixat obres d’art i relatat experiències de creació assistides – en el doble sentit del terme- pel que àmpliament podem anomenar les visions. Imatges i paraules que han obert clivelles en els murs de les epistemologies i les visualitats de cada època. Els relats de les visions emergeixen com humitats en el text de la història. Vessa la llibertat femenina de pensar el món sense mediacions donades apriori, impregna l’acció creadora d’aquelles que l’arrelen en la força de l’amor, sobreix l’excès de la diferència sexual femenina sota la pàgina pautada. Es desdibuixen els marges.

Conversant amb Pilar Bonet, ambdues coincidiem en subratllar la felicitat que ens dóna estudiar-les com a part de la riquesa que desgrana la sexuació de la història, deixant ja definitivament de banda qualsevol operació de dialèctica que ens havia ocupat per tal de salvar-les de les rebaves del discurs. Entre aquestes experiències i obres, em criden especialment les d’artistes del segle XX i encara més les actuals.

L’apassionant i rigorosa recerca sobre Josefa Tolrà que ha realitzat Pilar Bonet i el seu equip ha coincidit amb una fase avançada de la meva sobre la trajectòria i l’obra de Silvia Gubern. De la mà generosa de l’artista, he anat coneixent i aprenent del seu itinerari vital i de la seva obra. No és un secret per ningú que Silvia Gubern va distanciar-se fa molts anys de l’escenari artístic, un cop se li va fer evident que la línia d’horitzó on situava la seva creació desbordava el reduït angle de visió de la visualitat contemporània de art. Se sap, però no s’explica massa, el motiu de la seva retirada intermitent, indefinida i voluntària. Un any, els/les meus/ves alumnes la van anomenar encertadament: “silencis creatius”. Quan escolto el seu relat de vida puc dir que la seva història no se’m fa extranya ni excepcional. Moltes dones al llarg dels temps no han dubtat en orientar-se en la vida per l’amor al coneixement veritable, malgrat tot. Penso, per exemple, en Heloïse. Sense deixar de banda que en la vida de cada dona les relacions humanes tenen un lloc primordial, cercar lliurement un camí en solitud (que no vol dir no participar del món sinó situar-s’hi d’una altra manera) és un gest comú i sovint significant de llibertat femenina en la història. Aquest replegar-se es produeix habitualment quan les dones veuen perillar no només la pròpia vida i/o la dels fills i filles, sinó tot allò que la diferència femenina custodia i vol oferir al món comú.

(Fragmento, artículo del catálogo)

20131222-104014.jpg

Etiquetado , , ,