Gerard Horta
(…)
Tornem-hi, doncs: què caram és això de l’espiritisme, aquest maremàgnum dinàmic en què la Pepeta Tolrà troba un marc explícit o implícit de creació i intuïció escaients sota el marc genocida del falangisme de la Postguerra? D’entrada, som davant la demostració que aquest xarop de quatre rals anomenat “alteritat” és el fruit d’un procés canviant de construccions socials, d’aquí l’erecció espiritista com a contrapartida fantàstica de la societat: els espiritistes donen als seus actes un sentit que els ha estat negat. Així construeixen la xarxa de significacions amb què operen i des de la qual exterioritzen la seva vivència el món. Els cossos, les emocions i les intel·lectualitzacions que s’esdevenen –de vegades d’una manera inconscient– el configuren com un sistema de pensament autònom –subversiu en la mesura que no pot ser integrat pel model liberal d’economia de mercat, ni pel paradigma catòlic ni per l’ordre polític establert– basat en la mediumnitat, en la investigació experimental per confirmar-ne l’explicació en termes científics i en la seva capacitat de vehicular la generació potencial de dinàmiques socials transformadores a escala individual i col·lectiva, a partir d’una adaptació al context modernitzador de l’immanentisme renaixentista i il·lustrat (i dels vincles d’aquest amb la integració gnòstica, provinent com hem dit dels inicis de l’era cristiana, entre la fe i la raó) i de diversos segles de projectes utopistes i col·lectivistes. En qualitat de moviment socioreligiós de caire laïcista, l’espiritisme es presenta com una religió “científica” i “antiautoritària”. D’aquí la divisa “Cap a déu per la caritat i la ciència”, ja que “gustando la ciencia se cae en la incredulidad, pero empapándose en ella se torna a la fé”.
…
(Fragmento, artículo catálogo)
Josefa Tolrà 